Club de Lectura. "Sodoma i Gomorra" de Marcel Proust

Una realitat més o menys latent en volums anteriors, però que esdevindrà únicament (omni)present en la ment i la vivència del narrador quan veu, "en aquell moment, en que es pensava que no el mirava ningú" (pàg. 10), el senyor de Charlus esguardant "amb una atenció extraordinària l'antic sastre [Jupien]" (pàg. 11) i li fa "pensar tot d'una, de tant com en tenia passatgerament els trets, [que] era en una dona" (Íd.). Descoberta que serà encara més important quan, per culpa d'una conversa amb un dels seus coneguts, Cottard, comença a dubtar si Albertine -un altre dels eixos de l'obra- també n'estarà afectada i potser li agradin les dones: "El mal que m'havien fet les seves paraules referides a l'Albertine i a l'Andrée era profund, però els pitjors sofriments no els vaig sentir immediatament" (pàg. 245). Com sempre, tanmateix, el més essencial -i magnífic, el que converteix la seva lectura i relectura en un goig (poètic) irreemplaçable- no és tant el què explica, sinó com ho explica: la seva prosa -"com aqueles frases interrogatives de Beethoven, repetides indefinidament, a intervals iguals, i destinades [...] a portar un nou motiu, un canvi de to, una «tornada»" (pàg. 12)- et captiva, t'hipnotitza i, talment com un Flautista d'Hamelín literari, se t'endu amb ell, no pas al riu per ofegar-te, sinó a un oceà de sensacions, emocions i sentiments que et transformen i et fan prendre consciència que la (bona) literatura pot convertir-se en una de les més generosos, autèntiques i immarcescibles fonts de plaer de la nostra existència. I que en -(gairebé) totes, parlin del que parlin- les pàgines de La recerca aquesta font màgica és tan infal·lible com insadollable.