"Nix tu, Simona" per Albert Pijuan
Obra de Pietro Ruffo inclosa a l'exposició Aún no hemos sido salvados
En tota ficció hi ha d'haver un punt d'estranyament, d'alienació, com també n'hi ha d'haver un de retorn, d'intimitat. Quan obres un llibre, o t'aclofes a la butaca, inicies un èxtasi, surts de tu mateix amb l'objectiu de tornar a tu mateix però amb alguna cosa que abans no tenies (fet que serveix per distingir la bona ficció de la que no ho és). La poesia, l'essència de la literatura, és aquest jo sortint-se de si, desplegant-se davant de l'altre. Tota ficció s'emmiralla d'una manera o altra amb la poesia, es tracta també d'un jo desplegant-se, perquè, com passa en els somnis, tots els personatges d'una història són un de sol vist a través de diferents escorços. D'aquí l'harmonia. D'aquí que la música sempre sigui el model ideal. La Simona (no el personatge, clar, que prou feina té) intenta seguir aquesta pista. Encara que si algú ho prefereix més sintètic que es quedi amb la idea d'una allau, controlada per moltes comportes. Algunes de les comportes són de l'autor, les altres del lector. La intenció del text és que l'allau estigui a punt de desbordar les comportes, però que, a l'últim no ho faci. Si s'arriba a aquest punt ideal arribarem a alguna cosa semblant a la catarsi, la plenitud que dóna haver posat ordre en allò que era indomable.
Albert Pijuan