Club de Caldes de Malavella

Escrit per Esther Suriñach, bibliotecària, responsable del bloc LLibres i Companyia i moltes coses més.

Divendres, 16 de novembre de 2012, dos quarts de vuit del vespre. Un club de lectura amb tots els factors en contra: gènere minoritari (poesia), títol poc mediàtic (Aigua), autor desconegut (Marc Romera), biblioteca petita on Déu va perdre l’espardenya (Caldes de Malavella).

Desplaçar-m’hi em suposa conduir mitja hora a les fosques per la perillosíssima Nacional II, renunciar a una tarda lliure pre cap de setmana, avergonyir-me un xic perquè no he llegit el llibre, saltar-me el berenar, canviar-me la camisa perquè m’he aixecat a les 6 i veure cares llargues a casa.

Però aquesta vegada no hi faltaré, per molts motius: perquè hi ha la Mercè, ella sola val la pena. Perquè vindrà la Carmen, i això no passa sovint. Perquè l’Albert Mestres m’ha fet molts favors, últimament, i jo el segueixo al blog però no l’he vist mai en directe, i sospito que és molt intel•ligent i a més a més em cau bé. I perquè en Marc, tot s’ha de dir, està més bo que un dilluns festiu. La poesia és necessària però, com diuen els italians, “anche l’occhio vuole la sua parte”, no ens enganyem pas.

Arribo abans d’hora i em refugio a la prestageria de la novel•la, concretament entre la lletra C de Carmen i la E d’Estévez. Triem una cadira massa a prop de tot i de tothom, pel meu gust. La Mila que fa fotos dóna un toc de revista glamurosa. Club de lectura amb paparazzi. Quins nervis!.

El començament és de motor diesel, el conductor arrenca poc a poc, en Marc sembla cansat, ai mare meva. I aquestes poesies, que no s’entén ni un vers! Miro de reüll la companya perquè jo no l’he comprat. Sort que la portada és lila com el jersei de l’Albert i les ulleres d’aquesta mestra tan dolça. Per cert, l’edició de Labreu em sembla estèticament impecable. Tot sigui dit.

De cop, arriba la màgia. Inesperada, com la majoria de coses que et fan feliç a la vida. És un gust sentir la veu d’en Marc, comprovar fins a quin punt domina l’ofici de poeta i el so de les paraules, que convençut està d’allò que fa. No tothom pot dir el mateix avui en dia.

L’Albert, sense semblar-ho, recondueix l’activitat, com si fos tan fàcil. Hi aporta una saviesa que no és improvisada, modera les preguntes del públic que han fet molt bé els deures i estan molt interessats. Qui ho havia de dir?

Tots dos es complementen perfectament, estan a la mateixa onda, la cosa s’anima i l’activitat funciona. Miracle. S’acaba parlant no només d’un llibre, per vanitat d’un autor o per vendre uns quants exemplars, sinó de l’art en general, dels boscos de l’Empordà, de l’educació, les preferències de la Montse, la història d’aquest país i d’altres, la generació que ens ha tocat viure, els autors que ens van marcar, les diferències entre poesia de veritat i prosa retallada. Amén. Cauen uns quants mites i se’n proposen d’altres. Ens renovem, sortim de dubtes, creixem una miqueta en un moment.

Fantàstic. Faig la cua pels autògrafs abraçada al llibre de la meva amiga. 73 pàgines que quedaran mig perdudes a la lleixa de poesia. P ROM. Imagina’t. Entre en Riambaud i en Pedro Salinas. Reivindico una lleixa per ell sol. Aquest llibre petitó que fa un parell d’hores em semblava poca cosa, no m’agradava, i ara en canvi em sembla que ho és tot.

Ja està. Quina pena. Ara em quedaria a sopar. O fins que es faci clar. Fins que aquest cel emboirat i negre de novembre es torni de color blau piscina. Però m’he aixecat a les 6, no m’he canviat la camisa, m’esperen a casa. En Marc està cansat, l’Albert també, suposo. I jo encara més. Com ha de ser. Me’n vaig una mica més gran i més sàvia, conduint per la perillosíssima Nacional II, rumiant com era allò dels amics i del cul.