Club de Caldes de Malavella

Maria Barbal. País íntim. Columna, 2005

Acabes el llibre i vius molt de temps sota el seu magnetisme. Perquè la Maria Barbal en sap. De mica en mica t’absorbeix i et condueix per diferents països íntims, el de la Rita, de la seva mare, de la seva terra, de la seva història. Un país en el qual t’instal·les perquè no n’ets del tot estrangera. El to és greu, reflexiu. Cada detall és transcendent, cada paraula definitiva. Una filla en una recerca constant de respostes i una mare presonera del seu dolor, mutilada emocionalment per la guerra. Una supervivent, con tantes altres:

Un exercit de criatures i joves que no podran estimar els seus fills amb petons i ho hauran de fer amb llàgrimes i paraules com durícies.

En aquest sentit m’ha fet pensar en el que ens va explicar i escriure l’Àurea de la seva mare. Ho recordeu?

Angelina Colubret i March. L'herència del silenci

Paraules que fereixen, petons inexistents i la castració emocional fins i tot en els somnis

Abans d’adormir-me retorno als moments de felicitat amb el Serni, un a un els penso. Li faig petons als llavis i a la cara, però em nego a entrar la llengua dins la seva boca. Em diries “carnús”, si ho fes, i no vull que em posi la mà sota les faldilles, rebria la teva condemna.

Però també hi ha altres temes: el canvi que suposa abandonar l’ofegament del poble, el retorn com una persona diferent, la reconciliació. Una mica com Primavera, estiu, etc... de la Marta Rojals però en temps anteriors, més durs per les dones (d'aquí). El paisatge com eix d’equilibri en moments de tempesta existencial

Em disposo a repassar les vacances que avui acaben, però el cotxe travessa el pont del riu, li dic adéu en silenci, de la carretera estant, no puc veure els revolts on he anat a mirar les aigües inquietes, les basses on m’he banyat cada estiu, les pedres amoroses sota el sol, l’ombra dels clops. Des que m’allunyo del poble, he descobert que el paisatge és com un ser estimat que mai no et fa retrets.

L’herència de la Guerra Civil als pobles, les lluites universitàries, la família, les pèrdues prematures. Vides trencades que, malgrat tot, respiren moments de discreta i senzilla alegria. No te n'adonaràs i acabaràs de bon matí plorant a llàgrima viva en un tren de rodalies.  

Hi ha moments que em sembla que has admès que el dolor forma part de la vida i que no ha d’esborrar-ne completament la felicitat.

Un plaer.

En parlarem amb ella el dimarts 2 de juny a les 19h a la bibliioteca.