Club de Caldes de Malavella

Cap al 1460 el metge valencià Jaume Roig publicava un clàssic de la llengua catalana, l'Espill o llibre de les dones. El llibre, escrit en tetrasíl·labs, és molt divertit. Encara que sigui en vers, uns versos molt àgils i una llengua molt viva, explica més aviat històries, la majoria còmiques, però on sempre les dones fan molt mal paper. De fet, és un llibre concebut contra les dones. Com es podien defensar les dones, sense accés a l'escriptura ni a les trones o les tribunes públiques?

A la seva xerrada Matar l'àngel Virginia Woolf explica com les dones del seu temps, per poder esdevenir escriptores, havien d'assassinar la dona heretada que portaven a dins i que tenia sempre la ment posada en la protecció de la llar i la família. Les dones de l'època de Woolf ja tenien un ganivet prou esmolat per fer-ho. Però i les dones de l'edat mitjana?

Isabel de Villena no tenia l'opció de matar l'àngel, sinó que per esquivar-lo havia d'esdevenir-ne un ella mateixa. Les dones de la seva època per defugir el rol domèstic a què estaven destinades i poder accedir, per exemple, al coneixement i la creació havien de fer-se monges. I això és el que va fer ella. Però un cop assolida aquesta llibertat, encara que dins un claustre, fora del món, com parlar del que a ella com a dona la interpel·lava? Jaume Roig visitava com a metge i també com a literat el convent de les clarisses, on es produïen lectures literàries. Isabel de Villena coneixia el llibre de Roig i va voler contestar-li. A les dones malvades de l'Espill doncs va contraposar les dones santes que van rodejar Jesús.

Isabel de Villena (València, 1430 - 2 de juliol de 1490) era filla borda d'Enric de Villena i també besneta del primer duc de Gandia, Alfons el Vell. Òrfena des de molt petita, viu i s’educa al Palau Reial de València amb la reina Maria de Castella, esposa d’Alfons el Magnànim. Va ser batejada amb el nom d'Elionor fins que l’any 1445, amb 15 anys, va entrar voluntàriament al convent de la Santíssima Trinitat de les clarisses de València on es va canviar el nom per Sor Isabel. El 1463 va ser nomenada abadessa del convent, càrrec que va exercir fins a la seva mort, l’any 1490. Amb una profunda inclinació cap a les lletres, Isabel de Villena va mantenir una forta vinculació amb el món literari valencià de l’època. Es conserven dues obres de la seva producció literaria: Vita Christi, publicada l’any 1497 per iniciativa de la seva successora com a abadessa del monestir, Sor Aldonça de Montsoriu, i Speculum Animae, datada al voltant de 1460 i localitzada recentment a la Biblioteca Nacional de París. Com assenyala Rosanna Cantavella a “Introducció” de Protagonistes femenines a la “Vita Christi” (Barcelona, La Sal, Edicions de les Dones, 1987), "poques vegades, a la literatura no contemporània, podem trobar obres la gestació i publicació de les quals és protagonitzada exclusivament per dones... L’obra s’ocupa abundantment dels personatges femenins de l’Evangeli, i defén obertament la superioritat moral de la dona sobre l’home". Diu Jesús: E los qui de dones malparlaran cauran en la mia ira, car pensar poden que la mia mare és dona qui ha mereixcut a totes les filles vostres gran corona, e.ls és una salvaguarda tan fort, que negú no les pot enujar que mi a no ofena molt.

Tot això no seria res si no fos que Isabel de Villena era una gran escriptora. La seva prosa és en català antic, sí, però és senzilla i planera i té la virtut, d'una banda, de fixar-se en la quotidianitat de les dones i per tant de parlar de coses pròximes, i de l'altra, d'assolir gran alè dramàtic quan les situacions ho requereixen. La Vita Christi és un llibre molt gruixut i el tema és el que és. Per gaudir-ne el millor és espigolar-ne aquells fragments que ens antreguin.

Albert Mestres